carles_salvador_01.jpg
Carles Salvador i Gimeno

Carles Salvador i Gimeno (València, 20 de gener de 1893 - València, 7 de juliol de 1955) fou un poeta i gramàtic valencià.

manuel_sanchis_guarner.jpg
Manuel Sanchis i Guarner

Manuel Sanchis i Guarner (València, 9 de setembre de 1911 - València, 16 de desembre de 1981) fou un filòleg, historiador i escriptor valencià en llengua catalana.

enric_soler_i_godes.jpg
Enric Soler i Godes

Enric Soler i Godes (Castelló de la Plana, 1903 - València, 1993) va ser un escriptor i pedagog valencià.

lluis_fullana_i_mira.jpg
Lluís Fullana i Mira

Lluís Fullana i Mira, conegut popularment com el pare Fullana, (Benimarfull, Comtat, 1871 - Madrid, 1948) fou un gramàtic, erudit i religiós valencià.

previous arrow
next arrow
Lluís Fullana i Mira

Lluís Fullana i Mira

Nascut a Benimarfull (el Comtat), entrà a formar part de l'orde dels franciscans l'any 1890. Exercí com a professor de francés als col·legis franciscans de Benissa i Ontinyent, i inicià els seus estudis comparats en llengües romàniques. Els seus primers estudis lingüístics defenien la unitat de la llengua catalana, amb treballs com: La morfologia valenciana és la mateixa que la catalana (1905), Ullada general a la morfologia catalana (1908), o Característiques catalanes usades en lo Reine de València, (1907).

En 1906 acudeix al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana on presentà una ponència sobre conjugació catalana. Tanmateix, aquesta ponència fou durament criticada pel lingüista alemany Bernhard Schädel, que considerà que el treball de Fullana aportava poc a l'estudi de la llengua. Malgrat les crítiques rebudes, Fullana manifestà a Antoni Maria Alcover seua satisfacció amb el resultat del congrés. Tot i això, autors com Germà Colón han volgut veure en aquest i altres incidents una causa del viratge lingüístic que posteriorment prendria Fullana.

En 1913 Lo Rat Penat li encarregà un estudi publicat al març d'aquell mateix any, amb l'objectiu d'unificar, en la majoria de casos, les ortografies de Catalunya i de València. En l'any 1915 publicà Gramàtica elemental de la llengua valenciana en què, com a membre de l'Acadèmia de la Llengua Catalana, i al mateix temps per pressions polítiques de l'època, adoptà una posició convergent i intermèdia de les normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans amb solucions ortogràfiques dialectals. De fet, defenia per a la llengua catalana una denominació comuna que no coincidira amb un gentilici (p. ex. català, valencià, baleàric, etc.), i la seua proposta fou la denominació de llemosí, però no tingué suport dels acadèmics, que no veien cap filiació lingüística amb l'autèntic llemosí de Llemotges, un dialecte d'oc molt diferent de l'occità.

Cap a 1914-15 anà canviant progressivament la seua postura respecte a la consideració del valencià com a part de la mateixa llengua que el català, fins a arribar a publicar una gramàtica pròpia per al valencià diferent a la de Pompeu Fabra. Paradoxalment, quasi trenta anys després del seu primer treball lingüístic, l'ambient cultural valencià havia canviat i la majoria dels escriptors i gramàtics valencians assumien la unitat lingüística, i la seua proposta dialectalista no tingué gens d'èxit. En aquest sentit, en 1932 l'escriptor valencià Nicolau Primitiu, qui era president de l'associació cultural Lo Rat Penat i amb qui mantenia relació d'amistat, el convencé perquè fóra el primer a signar les "Normes de Castelló", de caràcter lingüísticament unitari, probablement amb l'objectiu d'aconseguir el màxim consens entre els escriptors valencians.

Tot i signar les Normes de Castelló, un any després, el 1933, el Pare Lluís Fullana i Mira reedità la seua ortografia valenciana, sense adaptar-la a la nova normativa. No seria fins a la postguerra que permetria que Francesc Ferrer i Pastor fera una reedició de la seua Gramàtica Valenciana, aquesta vegada adaptada a la normativa signada a Castelló. Des de llavors, Lluís Fullana ja no realitzà més treballs lingüístics, i dedicà sencerament el seu temps a l'orde dels franciscans.

Fou fundador del convent dels franciscans de Sant Llorenç i superior de la seua comunitat, també elegit pels franciscans com a 'Ministre Provincial' de València. Fou elegit confessor per la reina Maria Cristina i com a acompanyant del viatge del Príncep de Savoia. Escrigué també Historia de la villa y condado de Cocentaina (1920), publicà un estudi de Los caballeros de apellido March en Cataluña y Valencia (1935), i Historia de los virreyes y capitanes generales de Valencia, parcialment editada el 1936.